Trobat a les golfes » La guerra de successió a Sant Pol

La guerra de successió a Sant Pol

INTRODUCCIÓ

La primera meitat del tumultuós i bèl·lic S.XVIII es caracteritzà, a, per un complicat tauler de pactes i aliances, necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis i noves rutes comercials.

L’antagonisme entre França i Anglaterra i, i les diferents aspiracions polítiques d’aquests dos pobles trobaran un reflex en els països que lluiten per dirigir el món., model de la unificació estatal, representava la i la; i, l’ descentralitzat i la. És natural, doncs, que estimulada per les condicions promeses de protecció d’aquests dos pobles i amb mires autonòmiques, volgués sobreposar-se a la seva decadència i prengués partit per l’ Carles III.

Així és com va començar la Guerra de Successió o Guerra d’Ocupació, per les seves conseqüències, amb tropes Anglaterra i Àustria i lluitant contra tropes de França, amb el suport dels seus partidaris respectius, tant a Castella com a la Corona d’Aragó.

El Segle XVIII comença amb la mort de Carles II l’Encantat.

En morir sense descendència l’any 1700, va quedar nomenat hereu el príncep “Felip V”, nét de Lluís XIV de França”. Aquesta sorprenent decisió va provocar d’immediat la guerra entre les potències d’Europa i va desfermar una llarga guerra civil entre els Regnes hispànics.

La Guerra de Successió va ser sostinguda, d’una banda, per la coalició d’Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, que feren costat al pretendent austríac, i d´altra per França que es posà al costat de Felip de Borbó. Castella s’hi mantindrà fidel però el regne d’Aragó -el Principat de Catalunya, el País Valencià, l’Aragó i les Balears – faran costat a la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria.

La Guerra de Successió a la corona espanyola, que havia començat com un conflicte internacional, es transformava així en una guerra civil que es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l’emperador Josep I, germà de l’arxiduc Carles.

En heretar Carles la corona imperial, i davant la possibilitat de reunir una altra vegada els territoris que havien constituït l’imperi de Carles V, Anglaterra canvià radicalment d’actitud: abandonà a ´arxiduc i a Catalunya a canvi de rebre Gibraltar i Menorca.

El Tractat d’Utrecht (1713) va segellar la pau entre les potències bel·ligerants, i Felip Vè es va consolidar com a rei d’Espanya. Catalunya restava sola davant l’enorme potencial bèl·lic de l’exèrcit borbònic. Una Junta de Braços va acordar la resistència. L’11 de setembre de 1714, després de tretze mesos de resistència, caigué la ciutat de Barcelona.

Els fets

Els primers anys de la guerra van ser favorables a Carles. Acompanyat d’un exèrcit anglès i d’una esquadra anglo-holandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704, i el mateix any, amb participació catalana, va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d’Anglaterra la clau de la Mediterrània. Poc després, els aliats assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a Barcelona el 9 d’octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà Carles III.

Les Balears i el País Valencià seguiren l’exemple de Barcelona: Mallorca es revoltà un any més tard, també davant la presència de l’esquadra anglo-holandesa, i a Menorca (abassegada per la forta guarnició espanyola que ocupava l’illa) es declarà la guerra civil: fou nomenat rei de l’illa l’arxiduc el 20 d’octubre de 1706. La lluita entre carlistes i filipistes dura tres mesos, fins que el gener de 1707, Felip V envia un batalló de reforç al governador Diego Leonardo Dávila, que torna a controlar l’illa. A l’antic Regne de València els partidaris de carlistes guanyaren terreny al principi sobretot per les terres d’Alacant. Conqueriren Dénia i altres places com Alzira i finalment València el 15 de desembre de 1705. Els partidaris de filipistes es defensaren al principi atacant i saquejant alguns pobles com Vila-real el 12 de gener de 1706, que fou cremat i despoblat, però acabaren fugint a Castella. A la península, la guerra continuà entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles ocupà Madrid, però Felip la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d’instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.

Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felìp d’Anjou, però el 1706, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa.

La reacció bèl·lica de Felip d’Anjou l’any següent tingué com a conseqüència la conquista dels regnes de València i d’Aragó, després de la batalla d’Almansa (24 de abril de 1707).

Amb la caiguda de Barcelona,11 de setembre de 1714, només restava el darrer reducte de la resistència: el Castell de Cardona que caigué el 1715.

Les conseqüències

La nova organització política, territorial i fiscal dels Borbons a Catalunya fou recollida en el Decret de Nova Planta, promulgat per Felip Vè l’any 1716.

El Decret recollia:

Noves estructures del Principat català

Dissolució de les institucions catalanes (Corts, Generalitat i Consell de Cent).

Construcció d’una ciutadella militar a Barcelona.

Manteniment d’un exèrcit d’ocupació permanent.

Implantació d’un nou tribut.

Designació dels seus càrrecs polítics entre els addictes als borbons.

Política d’abolició progressiva de la llengua catalana en àmbits com l’ensenyament, l’administració i la cultura.

Tancament de les universitats de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Vic i establiment de la de Cervera.

Cronologia

1700 Mort de Carles II

1705 Acceptació de la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria com a Carles III.

1707 Derrota d’Almansa: progressiva caiguda de l’Aragó i el País Valencià.

1711-1713 Abandó dels anglesos i els holandesos i, en menor grau, de l’Arxiduc.

1714 L’11 de setembre, entrada de les tropes filipistes a Barcelona.

1715 El 5 de juliol, les Pitiüses juren fidelitat a Felip V i L’11 de juliol entren les tropes felipistes a la ciutat de Mallorca.

1716 Publicació del Decret de Nova Planta.

La Guerra de Successió a Sant Pol

El 30 de gener de 1714 ,després de desembarcar entre Arenys i Canet, alguns fusellers del regiment d´Amill foren requerits pels santpolencs per a defensar la població dels atacs del borbó .

Amb la col.laboració d´alguns santpolencs com Francesc Puig, Pere Villar i Josep Casas s´instal.laren al poble per fer front a l’atac de les tropes instal.lades a Calella.

El 14 de febrer les campanes tocaren a sometent i dones i vells abandonaren el poble i es refugiaren a les muntanyes properes. L´endemà, 15 de febrer de 1714, les tropes de Felip Vè van sitiar Sant Pol.

Amill marxà de nou a Barcelona i deixà a la població un nombrós grup de fusellers sota el el comandament de Bernat Pasqual d´Arenys.

Esgotats els recursos i abandonat el poble pels més indefensos, els felipistes ocuparen la zona de Can Reig i des d´allí dominaren finalment la població. Molts santpolencs moriren en heroica resistència i Bernat Pasqual, Jaume Villar i Josep Cases aconseguiren marxar en retirada cap a Arenys amb una trentena de fusellers.

Un grup de lluitadors comandats per Jaume Villar es feren forts a la Torre Martina i des d´allí veieren la crema de la població i la destrucció de les campanes que havien tocat a sometent.

El rei impedí la reedificació del poble hostil i els santpolencs es veieren obligats a refugiar-se a les platges i muntanyes properes sota improvisats tendals de mantes (d’aquí prové la frase “Sant Pol la manta i la gent berganta) i la llegenda del rellotge (Sant pol ja no en tenia perquè havia estat destruït com a càstig pels lleials a Felip Vè).

Un cop Barcelona totalment assetjada, l’intent més heroic per tal d’aconseguir ajuda va ser l’expedició del general Rafael Nebot que va embarcar 300 genets i 300 fusellers amb l’objectiu de reorganitzar forces a l’interior del país. A l’agost van trencar el bloqueig i va desembarcar a Arenys. Això va ser l’ inici d’un increïble periple que els porta fins al Pirineus. Els franco-espanyols arrassaren els pobles per on havia passat l’expedició. Fou impossible organitzar una acció de socors a la ciutat.

Així doncs amb tot el país ocupat i mentre dura la resistència de Barcelona comença una ferotge repressió amb una llarga llista de pobles cremats i saquejats alhora que es multipliquen les execucions sumàries de les persones significades a la causa austriacista o considerades desafectes.

La Guerra de Successió (1702-1714), fou especialment dura per als pobles de la comarca.